Visc a les afores d'un poblet petit al nord de Catalunya entremig dels pirineus. A la finca de la familia del pare. Una contrucció del meu rebesavi i una reformació cinquanta anys després del meu avi. Conservant el seu origen i el seu aspecte robust. Revestida d'històries i personalitats.
Les parets de pedra massisa resisteixen a les nits gelades i el contrast devastador del sol ardent del matí. La vista es fantàstica (crec que és per aixó que no vull marxar), els camps que en rodejen són infinits, arrossegats per un cel impol·lut. Els abres es balancejen davant nostre com si d'un ballet es tractés. Un esdeveniment constant que em fa posar la pell de gallina.
Penseu que només obrir la finestra i poder veure tota aquesta bellesa es.... indescriptible, fascinant.
Per arrivar al centre del poble sols i tinc vint minuts amb cotxe i una mica més amb bici (el meu transport habitual).
Però es perfecte, perquè visc allunyada de tot i de tothom (que a vegades va molt bé i d'altres no tan), existint únicament per mi mateixa.
Crec que és escencial tenir un lloc on puguis ser tu mateixa sense sentir-te conduïda per tot l'exterior, no??
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada